L’ESCOLA DEL COVID19 de forma contundent ens porta a pensar en aquelles pràctiques escolars que s’haurien d’haver clausurat molt abans que aparegués el COVID19 per no haver estat atentes i obertes a l’entorn, als espais naturals, al patrimoni, a la vida.

Com pot ser que tenint el patrimoni natural i cultural que tenim continuem intentant aprendre tancats a l’escola i d’esquena al món?

Quants dels aprenentatges que plantegem a l’escola s’interrelacionen amb l’entorn, amb l’espai, amb el territori, amb la vida?

Quantes situacions d’aprenentatge es donen diàriament a les nostres escoles d’esquena al que esdevé al carrer?

Hi ha veus i experiències que mostren la necessitat d’aquesta escola.

Pot qualsevol lloc esdevenir un context d’aprenentatge?

Hi ha algun lloc incapaç d’ensenyar res a ningú?

I com nosaltres mestres podem crear les condicions perquè els aprenentatges i l’educació emergeixi de i en qualsevol lloc?

Text complet