L’Informe PISA (Program for International Student Assessment) es realitza cada 3 anys per encàrrec de l’OCDE, que no és precisament una organització “neutral”. Pashi Shalberg, l’ideòleg finlandés considerat com el pare de la reforma educativa finlandesa que tants bons resultats ha donat, parla del GERM (Global Educational Reform Movement) com a un moviment global impulsat pel neolliberalisme que veu en les reformes educatives un lucratiu negoci a l’impulsar les privatitzacions, al temps que s’imposa un clar model ideològic basat en la mercantilització (actual vaga d’emprenedurisme) i els mòdels polítics neocons o neolliberals.
Abans de començar caldria fer palès que les proves no són iguals per a tots el països, el que directament invalida la generalització i els suposats rànkings que PISA imposa a escala global. Una prova evident d’aquesta inadequació és la prova de coneixements financers que es va passar com a novetat al 2015 en Espanya de la qual ara s’han fet públics els resultats sota el titular de que l’alumnat espanyol està per baix de la mitjana de l’OCDE.
El primer que cal qüestionar-se és que PISA no valora realment allò que entenem per “educació”… sols valora el “saber” i el “saber fer”, però (intencionadament?) s’oblida del saber ser i estar… dels valors i actituds, el que significa un plantejament basat en el model productiu de l’eficiència front al model social de l’eficàcia.
En segon lloc hi participen, a més dels 33 països de l’OCDE, 32 països, micro-estats o ciutats, amb cultures i situacions tan diverses que en cap cas els resultats serien equiparables.
En tercer lloc cal tenir en compte que nosaltres som “fills” de la llarga nit franquista, amb el que el percentatge d’adults amb estudis secundaris no té res a veure amb els païssos amb qui ens comparen, mentre en Espanya el percentatge de persones (pares i mares) amb estudis secundaris és tan sols del 52% (en 1999 a penes era el 35%), a Xapò és del 100%, a EEUU del 85%, a Alemanya o Suècia del 85%, a Gran Bretanya del 74%… mentre que la mitjana de la OCDE és del 74% i de la UE del 75%.
En quart lloc, en el que publiquen els mitjans de comunicació “afins” a “magnificar” el desastre (l’educació mou molts diners) no tenen en compte l’ESCS (Índex Estadístic d’Estatus Social, Econòmic i Cultural, que mesura el nivell de recursos econòmics i culturals de les famílies de l’alumnat que fa la prova), que és el que està denunciant la Junta d’Andalucia respecte als centres “seleccionats” per una empresa externa per a fer l’informe. A l’informe PISA de 2009, en aplicar aquest índex corrector, Espanya es convertia en el 2n país en millors resultats, superada sols per Finlàndia.
En cinquè lloc, la despesa en educació reflexada en percentatge del PIB, en Espanya és del 4’3%, mentre que la mitjana de l’OCDE i de l’UE és del 5’6%, o països com Noruega (9%), Suècia (6’7%) o Finlàndia (6’1%) ens superen claríssimament.
Per concloure, si reduïm en una escala de 0-10 els resultats trets pels diferents països en comprensió lectora per exempe, el primer país europeu al rànking, Finlàndia, amb 526 punts, que en una escala 0-10 equivaldia al 10, països com Regne Unit (499) o suècia ( 498) equivaldrien a 9’50, la mitjana OCDE amb 493 equivaldria a 9’37 i Espanya, amb 496 punts, equivaldria a un 9’42… on està el fracàs?
Per contra, si a Suïssa la despesa per alumne en educació és de 9.348$, que en escala 0-10 representaria un 10, la mitjana de l’OCDE que és de 5.916$ representaria un 6’3, i Espanya, amb 4.274$ representaria un 4’7… això sí que és un suspens!