Dir, què el govern ultraliberal del Partit Popular pensa que la millor via per aconseguir una educació de qualitat és la privatització del servei, no és descobir cap novetat. Ens cal més aviat anar descobrint el mecanismes que va utilitzant per a posar en pràctica aquesta proposta. Per exemple pot privatitzar-se la formació en centres, aquella que naix de la propia necessitat de cada centre i que, d’alguna forma, és el model que s’està implantant. Un exemple n’és el programa europeu que ha presentat fa pocs dies la Conselleria anomenat “Quality for innovation in European School”. A través d’un nom tant pompós s’està desenvolupant un programa els partners del qual són a més de la Conselleria:
-
Menon Network, una empresa privada europea amb la seua seu en Bruxelles. Aquesta té com a camp de treball des de fa 15 anys la innovació educativa assessorant el disseny de projectes de millora de la quaitat educativa.
-
Esha: Una espècie de federación d’associacions de caps d’establiment educatiu.
-
mt educación i formación: una empresa privada “especialitzada en el disseny,planificació i gestió de programes educatius,…mitjançant mètodes contrastats i àgils que correponguen a les necessitats específiques de cada client… ajundant-li a ser competitiu.”
-
Euridit: un Institut Europeu de servei que ofereix informació i proporciona eines per a polítiques d’accés, licitacions i subvencions de la Unió Europea en el qual es pot participar pagant la corresponent quota annual que està entre els 50.000 € i 200.000 €
-
Fiatest: Una companya privada rumana especialitzada en la gestió de qualitat
-
Efquel: que, tal i com diu el lema de la seua web, assegura la qualitat i la innovació en ensenyament en Europa i més enllà.
Hi ha a més un altre membre del qual no he trobat informació a internet. Però amb la mostra és més que suficient per saber per on van les coses. El que preten la nostra conselleria és millorar la qualitat dels centres, aquella que no hi ha manera que obtinga resultats que siga del seu gust en PISA, a través de l’externalització de la feina que han estat fent els Cefires desde que eren Ceps. És a dir que, mt educación per exemple, avaluarà el funcionament dels centres educatius que participen en el programa per dissenyar-hi estratègies dirigides a millorar-ne la qualitat. Clar que si es fa amb diners per davant la cosa tindrà més garanties de tenir bons resultats i aquestes empreses privades tenen diners. Encara que alguns d’aquestos diners els arriben a través la seua participació en projectes junt amb empreses públiques com la Generalitat Valenciana. És a dir que venen de projectes europeus amb diners de tots els contribuients. Per a uns economistes que s’omplin la boca parlant de lliure mercat, assegurar el capital a través d’empreses que depenen dels diners estatals no és massa ortodox.
A més quan parlem de qualitat utilitzen paraules com eficacia, competitivitat i altres termes que estan més en el camp del benefici econòmic que de la rentabilitat social. Mesuren la qualitat d’un centre educatiu amb la quantitat d’excel·lents que apareixen en els butlletins del alumnat del seu centre.
És evident que la qualitat és altra cosa força diferent i que els diagnóstics en paper couchés o power points presentats per encorbatats agents de qualsevol empresa, poden ser tant bons o tant dolents com els elaborats pels claustres dels nostres centres i pels equips educatius. Sols caldria que els diners que es dediquen a finançar d’aquestes empreses nascudes al socaire de subvencions públiques es dirigisquen directament als centres educatius i potser s’aconseguira resultats a Pisa tant bons o més que altres centres amb assessories de prestigi.