La situació de l’Educació Pública en el País Valencià no és aliena als processos d’involució democràtica i privatització creixent dels servicis públics, que s’impulsen des de fa 30 anys pels governs socialdemòcrates i neoliberals al servici dels anomenats “mercats”, que no són altres que les grans multinacionals que comercien amb la vida (indústria armamentística), amb la salut (indústria farmacèutica i química) i amb la dignitat (prostitució i tràfic d’éssers humans)
Des de fa més d’un quart de segle, estos governs, al servici del neoliberalisme, busquen implementar els postulats del Consens de Washington (1989): liberalització financera, liberalització del comerç, obertura a la inversió estrangera, privatització, seguretat en els drets de propietat i desregulació. En poques paraules, eliminar a poc a poc qualsevol tipus de regulació que limite el camp d’acció i els beneficis de les grans empreses transnacionals. Els Tractats de Lliure Comerç (TLC), que van començar el seu camí a mitjan segle XX per a liberalitzar el comerç de béns, s’han multiplicat en els últims 15 anys amb la novetat que en estos últims es liberalitza també el comerç de servicis i la propietat intel·lectual, entre altres.
Així amb l’excusa de les crisis del capitalisme es vénen imposant gravíssimes retallades en tots els servicis públics, impulsant una privatització creixent de l’educació, alhora que es tracta de desmantellar el Sistema Educatiu Públic. Formar treballadors/es flexibles, disposats a no tindre salaris, ni residència fixes, convençuts que és impossible aspirar a un treball per a tota la vida dignament pagat, preparats per a competir sense treva, sense temps per a la socialització, ni per al sindicat, ni per a la política i a més convençuts que este sistema és el millor dels possibles, el non plus ultraen matèria de democràcia, és l’objectiu fonamental de l’OMC i la resta d’organismes econòmics internacionals.
Per a això estan implantant a poc a poc la lògica del mercat en tots els àmbits de l’educació tant formal com no formal. Ara ja no es parla de coneixements sinó de competències, no es parla de qualificació, sinó d’empleabilitat, no es parla de formació integral, sinó de resultats acadèmics, no parlarem d’organització escolar, sinó de gestió de l’escola, ja no es tracta d’aconseguir la major qualitat per a tots, sinó d’aconseguir l’excel·lència d’uns pocs i així en un llarg etcètera d’eufemismes amb què pretenen colonitzar les ments i adormir les consciències.
En l’Estat Espanyol i en el País Valencià, utilitzat durant els últims anys com a laboratori i punta de llança de les reformes, esta nova crisi financera internacional s’està utilitzant per a propiciar el que es podria considerar l’etapa final d’un llarg procés que pretén convertir l’educació en un immens negoci que permeta aconseguir nous dividends als beneficiaris d’un capitalisme insaciable, que encara que a la llarga no té futur, està disposat a morir matant.
Així, els successius governs del PP, en els 16 anys que porten governant al PV han intentat degradar l’educació pública, alhora que privatitzaven tot el que podien. No obstant això, abans de desgranar l’immens rosari de despropòsits realitzats pels governs del PP al Nostre País, convé deixar molt clar que l’Educació Pública ha aguantat amb dignitat. En tots els centres educatius el professorat més compromés tracta d’esmenar els retalls i atacs amb voluntarisme, ajuda de les famílies i mobilitzacions continuades. A nivell global, les Plataformes en Defensa de l’Ensenyamet Públic, integrades per les federacions d’associacions de mares i pares, els sindicats de professorat i d’alumnat, els MRPs, les associacions de directors i directores i diverses associacions veïnals, creades en nombroses comarques i agrupades en la de País, desenvolupen des de fa més de 20 anys un treball continuat de denúncia, defensa i reivindicació de totes les necessitats existents i mantenint ben alt el baluard de l’educació pública.
Totes les persones compromeses amb l’educació Pública saben la quantitat de protestes i mobilitzacions que s’han produït en els últims anys, en tots les poblacions del PV, en contra dels “barracons” i per la construcció dels IES necessaris per a implantar l’ESO. Des que s’aprovara la LOGSE en 1990 fins l’any passat, alguns centres de primària han continuat acollint alumnat del primer cicle d’ESO, patint massificació, falta de recursos i dificultats de coordinació amb els IES de referència. Mentrestant es concertava l’ESO i el batxillerat amb empreses privades .
En el País Valencià, la Conselleria d’Educació, durant els anys de govern del PP no ha construït ni una sola escola infantil pública i a més va deixar perdre els diners procedents del pla Educa 3 del Govern Central durant tres anys consecutius (2008-2009 i 2010). Mentrestant, alguns ajuntaments, governats tant pel PP com pel PSOE, han construït en sòl públic i amb diners públics “guarderies” la gestió de les quals han encomanat després a empreses privades, basant-se en convenis que no contemplen els criteris educatius de qualitat, democràcia i transparència, ni en la contractació del professorat ni en la prestació del servici. La no existència d’una xarxa d’escoles infantils públiques en el PV, suposa un atac gravíssim a la igualtat d’oportunitats alhora que impedix la conciliació de la vida familiar a hòmens i dones. L’alumnat procedent de sectors socials desfavorits no té accés a l’educació en els primers anys de la vida, que és quan es desenvolupen les capacitats bàsiques sobre les quals s’assentaran els aprenentatges escolars. Açò deixa este alumnat en situació de desigualtat de partida i és una de les causes fonamentals de l’anomenat “fracàs escolar” que tan cínicament es diu voler combatre.
En moltes poblacions del PV molts centres de primària tenen massa anys i no complixen les condicions mínimes establides en la llei : gimnasos equipats, menjadors saludables, aules d’informàtica, d’idiomes, d’audiovisuals, d’usos múltiples, patis en bon estat ,etc. No cal ni dir-ho que els privats concertats tampoc, encara que no ho fan visible per a no perdre matrícula. En els últims 11 anys, mentres es creaven 230 nous centres públics, es construïen 404 privats concertats. Centres concertats pagats amb diners públics que no són gestionats democràticament, que seleccionen l’alumnat i que transmeten un ideari. Ara en compte de construir nous centres públics, s’inventen els CIS, Centres d’Iniciativa Social, els anomenen així en un nou intent d’enganyar a la ciutadania, quan el que en realitat fan és regalar sòl públic a empreses privades perquè facen negoci amb l’educació.
El retall de desdoblaments en formació professional va suposar l’any passat un retall de 800 professors/es segons informes sindicals i un atac sense precedents a la qualitat de la formació professional. Mentres es proclama la necessitat de formació tècnica per a la joventut, es desmantella la formació professional i es retallen els cicles formatius.
I per si quedava quelcom sense retallar, després de les repercussions privatitzadores del Pla Bolonya en les universitats ja s’anuncia per part del Consell que es forçarà a les universitats valencianes a què aproven plans de retall del gasto. (Un retall addicional del 5,46% sobre el pressupost inicial)
Els atacs a la qualitat del Sistema Educatiu Públic s’han anat intensificant gradualment i és més difícil quantificar-los: retalls en formació docent i pèrdua del caràcter democràtic i participatiu dels CEFIRES, retalls en participació de la Comunitat Educativa amb la professionalització d’Equips Directius que es pretén estiguen al servici de l’Administració Educativa i sancions als directors i directores més compromesos, marginació dels professionals de l’educació dels processos de la presa de decisions increment en la mobilitat del professorat, empitjorament de les condicions laborals agreujades més encara amb l’amenaça d’augmentar ràtios i horaris de docència directa, retall del 80% en dos anys als programes de suport i de compensació educativa, entre altres, ens donen una idea de la magnitud del problema a què ens enfrontem. Garantir l’èxit educatiu de tot l’alumnat és el gran repte i la raó de ser de l’Educació Pública en una comunitat en què el 36,9% de l’alumnat del PV no es gradua en ESO als 16 anys (UE 10%) i el 29,2 de les persones jóvens entre 18 i 24 anys no realitzen estudis post obligatoris (xifra només superada per les Illes Balears, Ceuta i Melilla).
D’altra banda no contents d’haver reduït al màxim les assessories lingüístiques de valencià, l’any passat la Conselleria amb el Sr. Font de Mora al cap presenta un Decret de Plurilingüisme que pretenia acabar amb les línies en valencià. De cada 10 alumnes, 6 demanen matricular-se en programes en valencià, però només 3 poden fer-ho. Açò suposa que cada curs més de 126.000 alumnes es queden sense poder estudiar la nostra llengua. Obviant totes les recomanacions dels organismes amb autoritat en el tema, tornen a la càrrega amb un altre decret que abunda en el mateix i que atempta contra el dret de l’alumnat a aconseguir la capacitació necessària per a expressar-se en les dos llengües oficials del PV i que qüestiona el consens aconseguit per la societat valenciana en la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià .
Paral·lelament se n’han anat subcontractant, externalitzant, en definitiva privatitzant, servicis vinculats a l’educació com el transport i el menjador, la neteja, etc.,que han agarrat als Consells Escolars cansats de gestions intencionadament difícils. Així mateix hui hi ha empreses privades que venen als centres educatius programes de gestió, equips informàtics, servicis d’assistència tècnica i sistemes d’avaluació, entre altres. Saben que els centres educatius són potencialment consumidors de quasi tot: màquines de café, d’aigua, begudes refrescants, piscolabis, compreses i tampons, samarretes esportives, uniformes, i volen convertir els centres educatius en grans botigues.
I açò no ha acabat. Com tampoc ha acabat la lluita de totes les persones que defenem l’ideal democràtic d’una educació pública per a tots i totes, que considerem que no pot haver-hi llibertat sense igualtat, que creiem que l’educació és un dret i no una mercaderia. Som molts i moltes els que estem disposats a defendre el valor d’allò públic, a no deixar que ens roben el que és el nostre, a omplir els centres educatius de vivències compartides, a véncer les pors i treballar per una escola pública, democràtica, laica, coeducativa, plural ideològicament i culturalment, investigadora i crítica que ajude als éssers humans a ser protagonistes actius de la seua vida i en la societat que els ha tocat viure.
Mª Ángeles Llorente Cortés
Federació de MRP del País Valencià