El fracàs de la gestió del PP al País Valencià és espectacular, les dades d’atur en el primer trimestre de l’any, 681.400 persones, superem la mitjana estatal arribant al 27,32%. El botí de més d’un decenni de monocultiu de la rajola s’ha esvaït deixant al darrere un model econòmic esgotat.
Mentre redactem estes línies s’acaba d’anunciar la privatització de la gestió en la sanitat pública valenciana en 18 de les 19 àrees de salut que no ho estaven. Segons el vicepresident de la Generalitat, José Císcar, “el modelo sanitario español no da para más y hay que cambiarlo para garantizar la sostenibilidad”, curiós, quan l’actual sistema sanitari comparativament ofereix majors prestacions amb menys inversió per habitant a l’any que qualsevol altre del nostre entorn. Tot i això, resulta que no és “sostenible”.
Cert és que són molts els mals que afecten el nostre sistema educatiu i que no seria sensat posar-se una bena als ulls i esperar que els mals guarisquen soles, tampoc ho és començar un tractament de xoc sense tenir-ne clar el diagnòstic. Pel que sembla, tocarà pagar les injeccions que ens han receptat, curen el mal o ens porten a una situació crítica. Siguen les urgències econòmiques, les conviccions ideològiques o una fase més d’un estudiat pla de saqueig, el cas és que ens trobem davant de les mesures més agressives contra el sector públic que es podien esperar.
Els arguments per justificar la privatització no han de ser nous ni originals: barata, eficient i garanteix la llibertat d’elecció de model educatiu. Tampoc han de ser certs: part del cost es transfereix a les famílies, es discrimina a la població amb més necessitats i amb diners públics es consolida un apartheid social. Es poden augmentar, matisar o adornar els arguments amb dades de lectura més o menys complexa, però poc importa. L’empresari del sector educatiu privat i el gestor de l’educació pública valenciana, si més no, en els últims 16 anys, estan d’acord en una cosa: augmentar el pes del sector privat-concertat de l’ensenyament, encara que siga a costa de precaritzar el sector públic, els interessa. Sobren arguments.
Els barracons, un element arquitectònic autòcton dels patis d’escola i IES valencians, és una de les evidències d’eixa precarització. No parlem únicament de falta de planificació o sobre-costos, parlem de desídia i abandó. Un exemple. A Sant Joan d’Alacant, un poble de més de 20.000 habitants, ens trobem que fa cinc anys s’abandonà un centre de secundària en fer-se’n un de nova planta, tot i les reiterades demandes per evitar la seua degradació, ens trobem ara amb l’edifici saquejat i ocupat a temps parcial per rates i brossa. Però aquest no és el primer cas al poble, teníem l’antecedent del C.P. Parc Ansaldo, també va ser saquejat als pocs mesos de ser abandonat i posteriorment enderrocat. Curiosament, a escassos metres es troba l’IES Luis García Berlanga que, des de fa més d’una dècada, espera la seua adequació i ampliació amb el pati plantat de barracons. Això sí, s’anuncia la futura construcció de la Universitat Catòlica sobre uns terrenys pròxims d’uns 50.000 metres cedits per l’ajuntament.
La llarga llista d’oportunitats perdudes en els últims anys van des del finançament de dotacions en noves tecnologies a la creació d’escoles infantils 0-3, però el malbaratament no afecta únicament a recursos materials. Experiències d’èxit fetes amb esforç i il·lusió, amb la participació de milers de professors-es, avaluades, corregides i ampliades durant anys, com els programes d’immersió lingüística presents a Elx des de 1985, són obviades perquè políticament no interessen. La il·lusió, la formació, la pràctica, l’avaluació, la innovació,… són necessaris en qualsevol procés de canvi. Sense això la sopa de lletres de nous programes i iniciatives per millorar l’ensenyament estan abocades al fracàs, encara que paradoxalment es diguen ÈXIT.
“Resistiré” s’ha convertit no sols en “libdup” d’èxit, sinó en un autèntic repte. Resistir, enfrontar-se a circumstàncies adverses amb una clara intenció de canvi, ens obliga a plantejar-nos alternatives amb una visió nova i creadora. Potser patirem directament la repressió, com els estudiants valencians, o coaccions com els directors dels centres de Mutxamel per part del seu alcalde, igual haurem de delinquir quan la resistència passiva siga delicte, però seria molt més trist callar amb la que està caient. Conjugar el verb protestar en tots els seus temps i modes és una obligació ineludible, però no suficient per bastir escenaris alternatius.
Les constants transformacions que han experimentat les nostres societats plantegen nous reptes que esperen resposta des de diferents àmbits, també des de l’educatiu. En un moment de major exigència, més dedicació i menor reconeixement del professorat, posar-lo com a diana de tots els mals no sembla una bona idea. Qualsevol resposta suposarà comptar amb la participació activa i il·lusionada de bona part del professorat, d’aquella part del professorat més competent, també el més conscient, capaç d’il·lusionar-se i il·lusionar, formar-se, investigar i innovar. En uns moments que són escassos els suports o estímuls, quan sovintegen manifestacions més o menys velades d’oberta hostilitat a la nostra professió des dels mateixos gestors públics, ara més que mai, es fa precís creure en les pròpies accions, estar convençuts del que es fa, generar entusiasme i estima per la professió.
El paper de la dona en la societat actual, la convivència de diferents cultures en la mateixa aula, la gestió de la immensa quantitat d’informació disponible, les noves tecnologies, la interactivitat, l’esperança de vida, el concepte de ciutadania planetària, …., transformacions continues que podem mirar com amenaces o com a reptes engrescadors, tenim oportunitats de canvi en espais que ens són propis.
Protestar des del punt de vista professional és avançar en la gestió de la diversitat, treballar per fer efectiva la igualtat d’oportunitats, esforçar-nos per formar ciutadans crítics, guanyar espais de democràcia i participació,…, implicar-nos en els pocs o molts projectes que s’oposen obertament a una visió mercantilista de l’educació i que aposten per la formació integral de les persones.
Des de la pròpia experiència dels Moviments de Renovació Pedagògica trobem persones i col·lectius que s’han organitzat per qüestionar-se, problematitzar i donar alternatives. La pau, la dona, la literatura, les noves tecnologies, l’art, …, han estat i són objecte d’atenció des d’un punt de vista crític. Les pròpies escoles d’estiu, congressos, jornades, documents i experiències acumulades al llarg dels anys ens han fet reflexionar i posicionar-nos explícitament sobre temes diversos del nostre entorn. No som neutrals ni asèptics, des del compromís educatiu no es pot eludir un compromís social. És el moment de confluir en xarxes de formació i de complicitats totes les persones i col·lectius que compartim la preocupació per l’evident deteriorament que patirà el servei públic educatiu. És el moment de la política en majúscules: partits, sindicats, entitats cíviques,.., treballant units per parar la ventada neoliberal.
Són els fils per ordir una trama que siga capaç de frenar el vents que poden glaçar el cor de l’educació pública.
Albert Caturla i Cardona, MRP Escola d’Estiu Terres del Sud.