28/12/2014

PERDUTS ENTRE EL POC I EL MOLT…

Té l’alumnat actual els estímuls necessaris per a el·legir allò més beneficiós per al seu desenvolupament a l’hora de destriar quines activitats desitja fer?

o existeixen estímuls, exacerbats per la societat actual, que l’orienten cap a camins que produeixen una felicitat fal·laç? Els anys 70 i 80 marquen una frontissa entre la repressió de la dictadura i la llibertat dels 90 en mans de la democràcia liberal. Durant 20 anys (10 per als espanyols) el neoliberalisme adorm suficientment les consciencies que es rebel·laren en el 1968, per a poder actuar en total impunitat durant els 20 anys següents o siga fins al 2008.

La caiguda del mur de Berlín en 1989 marca l’eix d’aquesta frontissa. El comunisme tal i com s’havia instaurat en els països de l’Est d’Europa i des d’ací a altres estats de la resta del món, estava ja suficientment denigrat per a que ningú, excepte Fidel Castro, s’atrevira a parlar-ne bé.

Durant els 70, Jesús Crist, en l’evangeli segons Weber i Rice, reapareix sota la forma d’una superestrella enmig d’una comuna Hippy. Venia a dir-nos que tornarem a començar. Que no cal pensar en el demà sinó viure el present. Que ja ni ha prou d’angoixes. Que oblidem les penes ja que no va a passar res. Fins i tot anuncia que la seua fe ha minvat, per a què botons morir si ningú no el recordarà. La Magdalena ja li diu que no poden salvar als pobres ja que sempre n’hi ha hagut i que sempre n’hi haurà. Així que deixem que tots els mals s’ofeguen en el vi ja que res dolent va a passar.

I això fou fins al 2008. Podíem durant els 80 no aixecar-nos ja que havíem passat un cap de setmana fatal,  ja que a ningú no li importava el que hom feia o el que deia. Podia tranquil·lament colar-me en qualsevol festa per a beure Coca Cola maquillat o maquillada com tocava i anar a ballar Rock en roll a la plaça del poble.

Així durant els 20 anys següents ala desaparició del comunisme soviètic, visquérem en la dolça somnolencia que ens procurava el benestar. Ja creiem que tot havia de seguir així per a sempre, i fins i tot anar a millor. Però en el 2008 el despertador va sonar, encara que alguns encara no l’han sentit.

El 2008 ja és història però encara n’hi ha alguns que pensen que no va a passar res. Serà aquesta societat pendular capaç de trobar l’equilibri i deixar de balancejar entre el totalitarisme inhibidor i  l’ultrallibertat individualista?

I mentres tant estem segurs que en aquesta societat hem de deixar a l’alumnat que trie lliurement el que ha de fer? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *