Posar a algú com a cap de Turc de les barbaritats que els mercats – abans capital – estan realitzant amb la complicitat dels governs de torn així com de certs agents socials -abans sindicats- es veu que es una tàctica que dona resultats.
Ja heu vist el cas de Camps. Mentre els convenia que la junta de saltimbanquis, que tenien a València, anara ballant-los l’aigua per aconseguir vots, mantenien al poder. Però acabades les eleccions retiren als pallassos i es posen a fer feina els sabuts, o siga aquells polítics lligats als interessos de la gran banca, el capital, els mercats o com siga que es vulga anomenar a la colla de mafiosos que actualment dirigeixen el mon.
Però el que cal sobretot es que ningú se n’adone de qui són els veritables culpables i que les pedrades i els insults vagen cap al boc expiatori de torn. En aquest moment li pertoca enfrontar als funcionaris amb la resta del món. El senyor Fabra i la resta del govern valencià va intentar que els llops es menjaren entre si. No tots els funcionaris perdien el mateix i, amb una mica de sort, no hi hauria unitat sindical. Però la polèmica s’ha transformat en apologia i els que s’havien d’enfrontar per estar tractat de forma diferenciada en el decret del 5 de febrer eixiren junts i en massa el passat dia 26 per dir PROU.
Ara s’estan atacant a les mesures que proposen els ensenyants. Aquestos tracten d’impedir que la seua protesta siga un benefici per a l’administració. En cas de vaga, la Conselleria es quedaria amb els diners dels funcionaris i el funcionariat no està disposat a donar-li eixe gust.
Mentre, les veus de les companyies d’autobusos, granges escoles, empreses organitzadores d’activitats extra escolars, etc., estan aixecant-se. Acusen als ensenyants de contribuir a l’agreujament de la seua situació. La relació causa efecte sembla tant obvia. Però ens cal anar més enllà i analitzar aquesta situació situant-la en el seu context.
En primer lloc les empreses d’autobusos no es van a quedar sense diners per culpa del professorat sinó del govern valencià. L’administració deu una quantitat inimaginable als seus proveïdors fruit d’una política insensata en aquestos darrers anys. El transport escolar també pateix aquesta manca de diners i es deu, a les companyies d’Autobusos, els viatges (4 al dia en alguns casos) des de setembre. Els treballadors de les grans empreses d’autobusos, aquelles empreses que han viscut de la mamella de l’administració, es posaren al costat dels ensenyants a l’hora de reclamar el que els han furtat. El mateix haurien de fer els xicotets empresaris que invertiren quan les coses eren prometedores per als negocis i que ara paguen el plats trencats d’aquest desgavell.
En quan a les activitats complementàries caldria situar-nos. La primera cosa que cal tenir clar és que no hi ha cap professor que realitze activitats extraescolars dins del seu horari laboral. Les eixides didàctiques i les activitats complementàries, que no extraescolars, són el fruit del treball renovador dels ensenyants. Per millorar la qualitat del sistema educatiu aconseguiren que lleis, com la Logse, empentara a la Conselleria d’Educació a crear un gabinet amb aquest objectiu. Així es feia, de de l’administració, propostes d’activitats gratuïtes gràcies a les quals l’alumnat visitava el port de València, assitia a un judici els Jutjats de València, anava al teatre o veia la localitat de Benidorm amb una mirada diferent, i tot sense costar-los més que l’autobús i no sempre.
Però una de les primeres mesures del PP durant els anys 90 fou eliminar ajudes i subvencions a escoles de vela, aules de natura, i altres recursos d’activitats complementàries. En aquells moment alguns ja advertirem que el que pretenia l’administració era privatitzar aquestos serveis. No tardaren en donar-nos la raó tot un seguit d’empreses que aprofitaren l’espai per introduir-se amb més o menys fortuna en aquest mercat. Cal tenir clar que totes elles són negocis. Amb millor o pitjor intenció s’han aprofitat d’un situació concreta per fer caixa amb diners de l’alumnat o de l’administració.
El pitjor és que les activitats, per les quals ha de pagar l’alumnat, les podria realitzar perfectament el professorat de bades retrobant l’esperit pedagògic de les activitats complementàries. Aquestes activitats es diuen així justament així per ser complementàries al currículum. O siga, no són un pegat que es realitza una vegada al trimestre per què toca, si no un activitat més del temari que és més profitosa si es realitza fora de l’aula que dins. Es composa d’activitats de preparació anteriors a l’eixida, d’un quadern de camp que es realitza durant, i d’unes activitats d’aprofitament posteriors. Si no es fa així més val quedar-se al centre. El temps en el que l’alumnat sols eixia del poble quan ho feia amb l’escola, ha passat a la història. Avui poden perfectament visitar junts amb pares i mares el Biopark, la Ciutat de les Ciències o el Monestir de la Valldigna, la qual cosa és una excel·lent bona manera de compartir el cap de setmana.
No veig perquè hem de seguir donant diners a empreses que malpaguen als seus treballadors i treballadores per realitzar activitats pseudopedagògiques que en realitat sols tenen afany de lucre. El que ens cal fer, al contrari, es recuperar aquells quaderns de camp que alguns de nosaltres multicopiaven a la coca (encara en tinc a casa) i retornar a les eixides com a eina de renovació pedagògica. No ens fan falta aquelles empreses que no sols regala el viatge al professorat si no que posa bona cosa de monitors pagats a quatre duros. Cal combatre a tots els paràsits que han fet de l’educació el seu negoci privat comptant amb una administració disposta a promulgar la legislació que faça falta (veiem si no el que ha passat amb els menjadors escolars).
Durant els darrers anys, s’ha rehabilitat la memòria dels ensenyants de la primera república espanyola i la seua aposta decidida en favor de la Renovació Pedagògica. Si no volem que els guanys pedagògics que s’han aconseguit durant els darrers anys del segle XX es queden sota la pols que ja s’hi està acumulant caldrà reaccionar. Recorde un Papus (la revista revista satírica i neurastènica per si de cas algú no la recorda) en el que es deia que, en lloc de fer vaga, els mestres haurien d’aprendre als alumnes a fabricar còctels molotov. Doncs podem ser encara més subversius i ensenyar al nostre alumnat a pensar i a lluitar per ser lliure.
Recordem que estem lluitant per una educació pública de qualitat. Sense baixar la guàrdia, seguint oposant-nos a una formació que no s’ajusta al que el necessitem per a millorar l’ensenyament, renunciant a les menuderies que obtenim a canvi de quatre monitors, negant-nos a ser còmplices d’aquells que fan negoci amb l’educació com les editorials, podem obtenir una qualitat a la que no cal ninguna etiqueta atorgada per la Conselleria. El nostre millor reclam i la nostra millor forma de lluitar és el somriure i la força dels alumnes que tenim dia a dia a les nostres aules.